Nebulosa de la Llacuna

Aquesta acolorida nebulosa d’emissió s’anomena Messier 8 o la Nebulosa de la Llacuna (Lagoon Nebula en anglès). És un núvol de gas ionitzat, és a dir, plasma, que emet llum de diferents colors.

Les fonts més comunes d’ionització són els fotons d’alta energia emesos per una estrella calenta propera. En aquest cas es tracta d’un immens núvol d’hidrogen i pols difosa, creat per una supergegant blava, l’estrella 9 Sagitarii de la constel·lació de Sagitari.

Es troba a una distància estimada de 4.100 anys llum i és una de les dues nebuloses difoses de formació estel·lar visibles a ull nu. Amb binoculars es pot observar un clar núvol de forma ovalada amb un centre ben definit. A la imatge del Hubble ens endinsem al seu cor per veure’n un detall.

Nebulosa del Cranc

L’any 1054 diferents civilitzacions van observar al cel una estrella que durant més d’un any es va convertir en la més brillant per després desaparèixer. Segles més tard, amb ajuda de telescopis apuntant en direcció on va succeir l’esdeveniment, documentat per xinesos i àrabs, es va observar una nuvolositat.

Actualment sabem que és un romanent de l’explosió d’una supernova que amaga un púlsar en el seu centre.

Situada a una distància de 6.300 anys llum de la Terra, en la constel·lació de Taure, la nebulosa té un radi de sis anys llum i la seva velocitat d’expansió és de 1.500 km/s.

Bulb galàctic

Aquesta foto, que conté centenars de milers d’estrelles, està feta apuntant el telescopi Hubble cap al centre de la Via Làctia. Aquesta regió central de les galàxies és el que coneixem com a “bulb galàctic”.

La distribució espacial dels bulbs és més o menys el·lipsoïdal, en contraposició de la distribució plana del disc galàctic.

Estan compostos normalment per estrelles petites, vermelles i velles i tenen molt poca quantitat de gas i pols en contraposició amb el disc. Això explica la relativament baixa quantitat d’estrelles joves i blaves que hi ha en els bulbs, ja que aquestes es formen a partir d’aquest gas.

Es creu que la majoria de bulbs galàctics alberguen un forat negre supermassiu en el seu centre.

Abell 370

El que veiem a la fotografia no són estrelles, són centenars de galàxies! Abell 370 és un cúmul de galàxies situat a uns 4.000 milions d’anys llum de la Terra.

Aquests arcs que veiem són galàxies distorsionades per una força descomunal, la gravetat d’un forat negre massiu situat entre nosaltres i Abell 370. Aquests arcs o deformacions són miratges que en diem “lents gravitacionals”.

Massius cúmuls de galàxies com Abell 370 es componen principalment de matèria fosca. Les seves grans masses també distorsionen l’espai, convertint-les també en lents gravitacionals que magnifiquen i distorsionen la llum procedent de galàxies i objectes encara més llunyans.

Herbig-Haro 24

Els objectes Herbig-Haro estan associats a naixement d’estrelles. Es formen quan estrets dolls de gas parcialment ionitzats expulsats per les estrelles xoquen amb núvols de gas i pols propers. Aquest xoc es produeix a centenars de kilòmetres per segon.

La protoestrella central d’HH 24 està envoltada de pols i gas freds aplanats en un disc d’acreció giratori. A mesura que el material del disc cau cap a l’objecte estel·lar jove, s’escalfa. A través de la matèria interestel·lar de la regió, els estrets i enèrgics dolls produeixen una sèrie de fronts de xoc brillants al llarg del seu camí.

Aquesta imatge ha estat construïda a partir de dades del Telescopi Espacial Hubble. L’objecte es troba a uns 1.300 anys llum de distància als vivers estel·lars del complex de núvols moleculars d’Orió.

Eta Carinae

La Gran Nebulosa de Carina està situada a la Constel·lació de la Quilla, a uns 7.500 anys llum del nostre Sistema Solar. Té en el seu interior diverses estrelles supermassives i una d’elles és Eta Carinae. La massa d’aquesta impressionant estrella es calcula que oscil·la entre 100 i 150 vegades la massa solar. La seva lluminositat és de gairebé quatre milions de vegades la del Sol.

Observacions recents semblen indicar que Eta Carinae és un estel binari, amb dos estels orbitant en un període d’aproximadament 5,54 anys.

A mitjans del segle XIX, els navegants dels mars del sud es guiaven gràcies a Eta Carinae, una estrella relativament jove que s’estima que té entre dos i tres milions d’anys. En 1838, Eta Carinae va esclatar d’una manera tan impressionant que a aquest esdeveniment se li coneix com “La Gran Erupció”. Això va fer que durant algunes dècades es convertís en el segon objecte més brillant del cel nocturn.

Nebulosa del Cap de Mico

NGC 2174 és una nebulosa d’emissió situada a la constel·lació d’Orió. Està associada amb el cúmul obert d’estrelles NGC 2175. Es creu que es troba situat a uns 6.400 anys llum de la Terra.

La imatge demostra la poderosa visió d’infrarojos del telescopi Hubble. Al mateix temps ofereix una idea del que els científics poden esperar del proper Telescopi Espacial James Webb. Aquest nou telescopi es llançarà a l’espai el proper 2021.

La potent radiació de les estrelles acabades de néixer a prop del centre i cap a la dreta en aquesta imatge, empenyen cap a l’esquerra de la imatge la pols de la nebulosa. La llum ultraviolada emesa per aquestes estrelles brillants ajuda a donar forma a la pols d’aquests gegants pilars.

NGC 3603

NGC 3603 és un cúmul obert d’estels situat en el braç espiral de Carina-Sagitari, a uns 20.000 anys llum de distància del sistema solar. Aquest cúmul va ser descobert per John Frederick William Herschel el 1834.

El cúmul està envoltat per una estructura complexa de gas ionitzat (plasma), i és al seu torn una de les regions de formació activa d’estels més important de la Via Làctia. La potent radiació ultraviolada i els vents estel·lars han desplaçat al gas i la pols romanents. Gràcies a aquests vents podem tenir una visió integral del cúmul.

NGC 3603 es pot observar amb telescopis afeccionats com una petita i insignificant nebulositat amb un tint vermellós. Aquest color és degut a l’absorció de la llum per part del medi interestel·lar en certes longituds d’ona. NGC 3603 és considerat un exemple de brot estel·lar (starburst, en anglès), concepte introduït de l’observació d’altres galàxies amb regions de formació estel·lar on la taxa de formació d’estels excedeix la mitjana de la galàxia en alguns ordres de magnitud.

Galàxia del Barret

M104 té un nucli brillant, un bulb central anormalment gran, i una prominent banda de pols en el seu disc inclinat. La fosca banda de pols i el bulb donen a aquesta galàxia l’aparença d’un barret mexicà. Per això va rebre el nom de Sombrero Galaxy en llengua anglesa.

La galàxia té una magnitud aparent de 9.0, fent que sigui fàcilment visible amb telescopis d’aficionats. D’altra banda, el gran bulb, el forat negre supermassiu central, i la banda de pols atreuen l’atenció dels astrònoms professionals.

La velocitat de rotació de les estrelles del centre de la galàxia no es podria mantenir llevat que en el seu centre hi hagués un objecte de massa mil milions de vegades la del Sol. Aquest seria el forat negre més massiu dels mesurats en galàxies properes.

NGC 1300

La Galàxia Espiral Barrada NGC 1300, es troba a uns 70 milions d’anys llum de distància, a la vora de la constel·lació d’Eridà (Eridanus). Aquesta fotografia panoràmica d’aquest magnífic univers illa és una de les imatges Hubble més grans mai realitzades d’una galàxia completa.

NGC 1300 té una extensió de més de 100.000 anys llum (semblant a la nostra galàxia) i la imatge de Hubble revela detalls impressionants de la barra central dominant i dels majestuosos braços en espiral. De fet, en una inspecció estreta, el nucli d’aquesta espiral clàssica barrada mostra una estructura espiral d’uns 3.000 anys llum d’amplada.

Igual que altres galàxies espirals, inclosa la nostra pròpia Via Làctia, es creu que NGC 1300 té un forat negre central supermassiu.