El Telescopi Hubble

El telescopi espacial Hubble va ser posat en òrbita el 24 d’abril de 1990 com a part d’un projecte conjunt entre la NASA i l’Agència Espacial Europea.

La llançadora espacial es va enlairar de la base de Cap Canyaveral a Florida per desenvolupar una missió de cinc dies. D’aquesta missió n’anaven a sortir uns 20 anys de treball segons la vida útil prevista.

Un cop a l’espai, el telescopi es va desacoblar del Discovery, quedant així en òrbita el dia 25 d’abril. Situat a 575 km sobre la superfície de la Terra, el Hubble completa la seva òrbita en uns 96 minuts.

Al llarg dels anys s’han fet quatre reparacions, ajustos i actualitzacions, que deixen palès l’enorme esforç i precisió del projecte.

Amb un mirall principal de 2,44m de diàmetre, és capaç de captar imatges en zones molt llunyanes gràcies a l’absència d’atmosfera. Les seves imatges han aportat informació inèdita sobre l’origen i evolució de l’Univers.

Júpiter

Júpiter és el planeta més gran del sistema solar i el planeta gasós més proper a la Terra. Està compost principalment d’hidrogen i heli.

Les bandes acolorides al voltant de la gran taca vermella són produïdes per diferències de gruix i altura als núvols d’amoníac gelats. Aquesta taca és un anticicló que porta segles actiu. És una estructura gegant de la mida de la Terra envoltada de vents amb velocitats de fins a 500 km/h.

Júpiter té 79 satèl·lits dels quals els 4 principals (Io, Cal·listo, Europa i Ganimedes) són anomenats “galileans” en honor al seu descobridor, Galileo Galilei, el 1610.

Juno, una sonda enviada recentment, ha fet fotografies espectaculars de ben a prop. Però aquesta és feta pel telescopi Hubble el 27 de juny del 2019.

Saturn

Saturn, és el segon planeta gasós més gran del Sistema Solar. Pel fet de ser de gas es tan poc dens que suraria en aigua.

La seva estructura d’anells és la més important del Sistema Solar i estan compostos en gran mesura de petits trossets de gel.

Té estacions degut a la inclinació del seu eix de rotació, com la Terra, però les seves estacions duren més de 7 anys.

Recentment s’han trobat 20 satèl·lits més que el fan el planeta amb més llunes, 82!

La sonda Cassini després de estudiar-lo amb detall va acabar la seva missió endinsant-se a la seva atmosfera el 2017.

La següent fotografia del telescopi Hubble és del dia 20 de juny de 2019, moment de màxim apropament a la Terra

Pilars de la creació

Els Pilars de la Creació, una de les imatges més icòniques fetes pel telescopi Hubble, és un detall d’un núvol de gas a la Nebulosa de l’Àliga (M16) a uns 6.500 anys llum de distància de la Terra.

Aquests núvols d’hidrogen, d’uns 8 anys llum d’alçària, són maternitats d’estrelles. Enormes pressions degudes a la gravetat escalfen la pols i el gas fins a donar lloc a nuclis de protoestrelles.

Quan aquestes protoestrelles comencen a fusionar l’hidrogen, a radiar llum visible, diem que acaba de nèixer una estrella.

Aquests puntets brillants, mig amagats dins dels núvols de gas, són “nadons”. Nadons que en edat humana tindrien hores o pocs dies de vida, en edat de les estrelles … uns 10 milions d’anys…

Aquesta és l’última fotografia feta pel telescopi Hubble el 2014

Nebulosa Cap de Cavall

La nebulosa Cap de Cavall és un detall d’un núvol d’hidrogen a la constel·lació d’Orió. Com la fotografia anterior, és també una maternitat d’estrelles.

L’hidrogen és l’àtom primordial a l’Univers. El primer i més lleuger dels àtoms de la taula periòdica que es van formar després del Big Bang. Quan s’ajunta per parelles forma la molècula de gas que en grans quanties formen aquests núvols.

Núvols que formen estrelles que després van fusionant i creant elements que cada cop són més complexos i pesats durant diferents etapes. Recordeu que a mida que ens movem per la taula periòdica d’esquerra a dreta i de dalt a baix els àtoms cada cop són més densos i més pesats.

Tot el que ens envolta i coneixem parteix d’un núvol com aquest. Com el gran astrofísic Carl Sagan ens recordava; “Estem fets de pols d’estrelles. Som el camí perquè el cosmos es conegui a si mateix”:

“We are made of star stuff. We are a way for the Cosmos to know itself” Carl Sagan

Nebulosa de la Bombolla

Aquesta imatge tan celebrada del Hubble és la Nebulosa de la Bombolla o NGC 7635. Està situada a uns 7.000 anys llum de distància de nosaltres a la constel·lació de Cassiopea.

La seva forma és deguda a una estrella molt jove, massiva i molt calenta que empeny amb la seva radiació les restes de gas que té al seu voltant. Els colors blaus corresponen a l’oxigen, els verds a l’hidrogen i els vermells al nitrogen.

L’estrella que resideix al seu centre és 45 vegades el nostre Sol. El núvol que l’envolta fa uns 7 anys llum de diàmetre. Per a fer-vos una idea, això és gairebé el doble de la distància del Sol a l’estrella més propera, Alpha Centauri que la tenim a 4,2 anys llum.

Aquesta nítida fotografia del Hubble és del 2016, tot i que el seu descobridor va ser William Herschel l’any 1787.

Nebulosa de l’Ull de Gat

La nebulosa de l’Ull de Gat (NGC 6543) és una nebulosa planetària, també descoberta per William Herschel l’any 1786. Està situada a la constel·lació del Dragó.

És una estructura certament misteriosa que amb l’observació de telescopis més moderns i amb capacitat per veure espectres com els raig-X i l’ultraviolat desvelen temperatures extremes i violentes ones de xoc.

És l’estat final d’una estrella semblant al Sol. Aquestes quan se’ls acaba el combustible comencen a desestabilitzar-se, expulsant les capes exteriors violentament i donant pas a un nucli concentrat que anomenem “nana blanca”.

Un nan blanc o nana blanca és el romanent estel·lar d’una estrella amb massa menor a 9-10 masses solars. Tenen temperatures molt elevades però, en no produir energia, es van refredant gradualment.

NGC 602

NGC-602 es troba a una galàxia satèl·lit de la nostra, el “petit” núvol de Magallanes, la qual està situada a uns 200 mil anys llum de distància. Aquesta nebulosa és un cúmul d’estrelles joves d’uns 5 milions d’anys.

La regió envoltada de gas i pols presenta unes fantàstiques formes que els científics miren d’explicar. Una possible causa és que la radiació energètica i les ones de xoc d’estrelles massives i joves han erosionat el material polsós. Com a conseqüència han provocat una progressió de la formació d’estrelles allunyant-se del centre del cúmul.

La imatge abasta uns 200 anys llum però també es pot observar un gran assortiment de galàxies de fons, a centenars de milions d’anys llum de distància, més enllà de NGC 602.

NGC és l’acrònim per “New General Catalog” però el nom NGC-602 no es gaire atractiu…

Quin nom li posaríeu a aquest cúmul obert?
Què hi veieu?

Nebulosa de la Papallona

Els cúmuls i les nebuloses del firmament nocturn porten sovint noms de flors o d’insectes. Tot i que la seva envergadura cobreix més de 3 anys llum, la nebulosa de la Papallona (NGC 6302) no n’és una excepció.

Amb una temperatura superficial aproximada d’uns 250.000 graus, l’estrella central moribunda d’aquesta nebulosa planetària ha esdevingut excepcionalment calenta. Brilla en llum ultraviolada però es troba oculta de la vista directa per culpa d’un dens núvol de pols.

Aquest primer pla va ser captat pel Telescopi Espacial Hubble el 2009; aquí s’han re-processat les dades del Hubble per tal de mostrar molts detalls de la complexa nebulosa planetària. Creuant una brillant cavitat de gas ionitzat, el torus de pols que envolta l’estrella central es troba prop del centre d’aquesta vista, gairebé de cantó en la línia de visió. A la capa polsosa de l’estrella calenta s’hi ha detectat hidrogen molecular.

NGC 6302 es troba a uns 4000 anys llum de distància en la constel·lació de l’Escorpí (Scorpius).

V838 Monocerotis

V838 Monocerotis ha estat proposada algun cop com la més misteriosa estrella de la Via Làctia. De ser una estrella normal, en poc temps es convertí en una de les estrelles més brillants.

La seva explosió començà al voltant de l’1 de gener de 2002 i fou descoberta el 6 de gener de 2002. Es creia en un principi que era un tipus familiar de la clàssica nova, però els astrònoms aviat s’adonaren que podia ser una classe d’estrella totalment diferent.

Les observacions indiquen que V838 Mon és un sistema binari en què una de les estrelles d’alguna manera es transforma durant un període de mesos. En aquest temps passa de ser una estrella petita i poc lluminosa una mica més calenta que el Sol, a una estrella supergegant altament lluminosa i freda. Aquest comportament desafia el coneixement convencional de l’evolució i els cicles estel·lars.

Aquestes explosions de noves i supernoves són esdeveniments espectaculars. A la següent animació (YouTube) podeu gaudir-ne gràcies a les observacions continuades del telescopi Hubble.